Feia dies que volia escriure al bloc, però no acabava de decidir-me sobre el què; el meu cap pensa en moltes coses durant els viatges en transport públic i al final sempre acabo sense escriure res, hauré de començar a fer com cantants i escriptors, endur-me un llapis i una llibreta i anar anotant el que vaig pensant a cada instant...
El cap de setmana passat vaig rebre un email que per inesperat em va fer força il·lusió, el mail en qüestió era d'una amiga que feia molt que no m'escrivia.
La nostra història és força peculiar, recordo el dia en que ens vam conèixer; diguem que com passa a les pel·lícules, els nostres dos millors amics eren parella, com sempre passa hi ha una petita baralla, i a qui li toca anar a arreglar-ho? Al meu amic, i clar com que no hi pot anar sol, perquè es notaria massa, em pregunta si li puc fer el favor, un que és "bonachón" de mena accedeix, sí a fer d'espelma, xD.
La cosa no va començar molt bé que diguem, arribar a Sabadell i tren perdut, ja ens tens cap a Barna en tren, vam fer una volteta (sempre es pot anar de botigues...) i cap a la Diagonal a pillar el bus direcció Igualada, és que la gent no pot viure a prop... però no s'acaba aquí, arribar a Igualada i bus cap a Cervera, què menys!
A l'arribar el que es va agrair és que la noia no es fes la dura i que estigués esperant-nos, al seu costat, amb la mateixa cara de pensar "i jo on m'he fotut" que tenia jo hi havia la seva millor amiga. Es fan les presentacions, anem a dinar, a fer una mica de turisme per Cervera i apa a pillar el tren i cap a Sabadell, previ problema amb la revisora perquè no podíem picar enlloc la T-10 i ens va enganxar a mig camí, per sort no hi va haver multa, sinó és per morir ja...
Aquella nit a l'arribar m'agrega una personeta al msn, "sóc l'amiga de la Cèlia" em va dir; a partir d'aquell moment van començar uns mesos de "xatejos" interminables, de dies bons i dies dolents, ves qui ens ho havia de dir que ens faríem tan amics. Sempre l'he considerat la meva millor amiga, l'única persona a la que li he pogut dir i explicar tot, encara que algunes coses potser una mica massa tard, i mai me'n penediré prou ><
Encara recordo quan va venir a estudiar a Barna, recordo aquelles tardes fent-li de guia per la ciutat, sí, és força curiós que jo fes de guia, però és que si jo sóc de poble, ella és d'on Sant Josep va perdre l'espardenya. Recordo aquells comentaris, això són les góndoles no? I jo, bé suposo que parlem de les golondrines, no?! També recordo amb molt de carinyo les tardes interminables passejant la ciutat, i és que havíem arribat a anar de la universitat fins a la plaça Catalunya, passant per la plaça Espanya; també recordo aquell dia a la Barceloneta prenent la fresca... tots van ser moments únics e irrepetibles.
Així era la nostra vida farà cosa d'any i mig o potser dos, el temps passa ràpid, ara tot allò sembla molt llunyà. Tot i que ja fa temps que quasi ni parlem, encara trobo a faltar moltíssim aquelles tardes parlant amb ella, la seva sinceritat i el seu somriure; l'únic que espero i desitjo és que algun dia les coses tornin a ser com abans i que recordem aquests moments com el que són, uns petits entrebancs a una amistat que ha de durar per sempre.
Em nego a acceptar el que ens està passant Teresa! Des d'aquí un petó ben fort!
P.D: Fa dies que busco per l'ordinador però no he estat capaç de trobar cap fotografia nostra, ja és curiós que amb tant de temps ni tan sols ens arribéssim a fer cap foto.
El cap de setmana passat vaig rebre un email que per inesperat em va fer força il·lusió, el mail en qüestió era d'una amiga que feia molt que no m'escrivia.
La nostra història és força peculiar, recordo el dia en que ens vam conèixer; diguem que com passa a les pel·lícules, els nostres dos millors amics eren parella, com sempre passa hi ha una petita baralla, i a qui li toca anar a arreglar-ho? Al meu amic, i clar com que no hi pot anar sol, perquè es notaria massa, em pregunta si li puc fer el favor, un que és "bonachón" de mena accedeix, sí a fer d'espelma, xD.
La cosa no va començar molt bé que diguem, arribar a Sabadell i tren perdut, ja ens tens cap a Barna en tren, vam fer una volteta (sempre es pot anar de botigues...) i cap a la Diagonal a pillar el bus direcció Igualada, és que la gent no pot viure a prop... però no s'acaba aquí, arribar a Igualada i bus cap a Cervera, què menys!
A l'arribar el que es va agrair és que la noia no es fes la dura i que estigués esperant-nos, al seu costat, amb la mateixa cara de pensar "i jo on m'he fotut" que tenia jo hi havia la seva millor amiga. Es fan les presentacions, anem a dinar, a fer una mica de turisme per Cervera i apa a pillar el tren i cap a Sabadell, previ problema amb la revisora perquè no podíem picar enlloc la T-10 i ens va enganxar a mig camí, per sort no hi va haver multa, sinó és per morir ja...
Aquella nit a l'arribar m'agrega una personeta al msn, "sóc l'amiga de la Cèlia" em va dir; a partir d'aquell moment van començar uns mesos de "xatejos" interminables, de dies bons i dies dolents, ves qui ens ho havia de dir que ens faríem tan amics. Sempre l'he considerat la meva millor amiga, l'única persona a la que li he pogut dir i explicar tot, encara que algunes coses potser una mica massa tard, i mai me'n penediré prou ><
Encara recordo quan va venir a estudiar a Barna, recordo aquelles tardes fent-li de guia per la ciutat, sí, és força curiós que jo fes de guia, però és que si jo sóc de poble, ella és d'on Sant Josep va perdre l'espardenya. Recordo aquells comentaris, això són les góndoles no? I jo, bé suposo que parlem de les golondrines, no?! També recordo amb molt de carinyo les tardes interminables passejant la ciutat, i és que havíem arribat a anar de la universitat fins a la plaça Catalunya, passant per la plaça Espanya; també recordo aquell dia a la Barceloneta prenent la fresca... tots van ser moments únics e irrepetibles.
Així era la nostra vida farà cosa d'any i mig o potser dos, el temps passa ràpid, ara tot allò sembla molt llunyà. Tot i que ja fa temps que quasi ni parlem, encara trobo a faltar moltíssim aquelles tardes parlant amb ella, la seva sinceritat i el seu somriure; l'únic que espero i desitjo és que algun dia les coses tornin a ser com abans i que recordem aquests moments com el que són, uns petits entrebancs a una amistat que ha de durar per sempre.
Em nego a acceptar el que ens està passant Teresa! Des d'aquí un petó ben fort!
P.D: Fa dies que busco per l'ordinador però no he estat capaç de trobar cap fotografia nostra, ja és curiós que amb tant de temps ni tan sols ens arribéssim a fer cap foto.
2 comentaris:
Bé guardem un minut de silenci per les persones que tenen una millor amiga i que volen alguna cosa més amb ella.
Res més a dir. Sóc solidari.
Em poso tendre. ::Llagrimeta::
No cal guardar un minut de silenci que som jefes màxims i ho saps, jaja
Publica un comentari a l'entrada