La gent marxa, però volem que ens oblidi?

Ahir vaig estar mirant el capítol 10 de la 4a temporada de One Tree Hill, sí sóc un tio que mira sèries d'aquesta mena ^_^

Tot el capítol gira entorn a les decisions que ha pres un dels protagonistes al llarg de la sèrie, el subjecte en qüestió en aquest capítol es troba en una situació en la que es qüestiona el que podia haver passat si no hagués pres les decisions que va prendre en el passat, doncs sovint no li han portat tota la felicitat que esperava.

Jo em quedo amb l'eix central del capítol, què hauria passat si no hagués fet tal cosa, i si enlloc de fer el que vaig fer hagués fet una altra cosa?

El protagonista es pregunta en un moment donat perquè a totes les persones bones que coneix només els passen que desgràcies. I arriba un punt en que es qüestiona si realment val la pena anar pel món fent les coses de manera "correcta". Arribats a aquest punt és quan, al llarg del capítol, veiem com han influït les seves decisions en les vides dels altres, i com serien aquestes vides sense les seves decisions, en poques paraules, li mostren el que podia haver estat, per a que avaluï si realment li hagués sortit més a compte no haver pres les decisions que havia pres.

La pregunta que es fa el protagonista al principi segurament tothom se l'ha fet algun cop a la vida, si fent les coses bé només tinc que problemes, perquè no les faig malament?

De respostes n'hi pot haver un munt, però jo penso que cadascú ha d'actuar com creu convenient d'acord als seus principis, ni bé ni malament, simplement com lliurement ha escollit actuar, encara que les conseqüències siguin dolentes almenys haurem triat el nostre camí i estarem tranquils amb nosaltres mateixos. Com és normal, sempre que es prenen decisions hi ha conseqüències, però la por a aquestes no ens pot treure la llibertat d'escollir i tirar endavant.

Què vull dir amb tota la parrafada i la imatge? La gent sempre se'n va, això és innegable, però a les nostres mans està decidir si volem que ens oblidin o que ens recordin; d'igual manera està a les nostres mans decidir si volem tenir ni que sigui un petit paper en la construcció de la vida dels altres. No es pot negar que potser actuant d'una altra manera alguna cosa hauria canviat però també hem de pensar que nosaltres i la gent que ens envolta som com som degut a les decisions que hem anat prenent en el passat; potser un canvi de decisió no hagués estat tan bo com ens pensem, si no us ho creieu mireu el capítol i m'entendreu :P

Diria que per avui ja n'hi ha prou, que feia força temps que no escrivia res i ja m'estic esgotant, apart de que tinc ganes de fer una partideta al WOW ^_^

Que vagi bé!

P.D: Darrerament no em puc queixar de les conseqüències de les meves decisions, potser per això no estic tan fatalista, jajaja

La vida no s'atura

Feia molts dies que no escrivia, però no he tingut gaire temps d'escriure, i quan tenia temps no en tenia ganes, així que una cosa per l'altre això ha quedat mig oblidat fins avui.

La veritat és que han passat força coses aquest darrer mes i mig. El gener el vam acabar confirmant el que ja es veia a venir, m'he quedat a dues assignatures de donar per acabada la part "teòrica" de la carrera, així que ara toca donar el màxim d'un mateix per intentar aprovar-les d'una vegada i començar el setembre amb el projecte de final de carrera com a única cosa pendent; per així regalar-me per nadal/reis d'aquest any el títol i el començament d'una nova vida.

Per si amb això no en teníem prou, a la família vam tenir un petit ensurt, res greu pel que sembla, però encara no ho podem saber del cert; a veure si un dia d'aquests ens donen la bona notícia i almenys podem marxar de setmana santa més tranquils. Pels que em coneguin, no és ningú dels que viu a casa meva, sinó el meu tiet de Canovelles.

Ja veieu, alegries no gaires, de fet diria que cap ni una, perquè el que sí que té un aficionat i seguidor del Barça és que tan bon punt sembla que anem cap amunt com de cop i volta ens fotem la gran patacada i tornem a on érem; bon partit a Glasgow, miracle contra el València i patacada amb els "colchoneros". Molta gent ja sap que amb el Barça jo sóc dels primers que tira la tovallola i per tant tampoc us sorprendreu si dic que tinc la impressió de que aquest dimarts contra el Celtic patirem, de fet no hi ha cap partit que el Barça tingui de cara en el que no patim i estic convençut que contra el Celtic no serà l'excepció.

I bé, un tema de rabiosa actualitat. Aquesta setmana que ve es produirà l'enèsima posta en escena de la farsa electoral, tots guanyen i ningú perd, de fet el que en diríem perdre, sempre perdem els ciutadans, tan els que anem a votar com els que no, perquè guanyi qui guanyi la nostra vida mai canvia a millor, l'única vida que canvia és la dels que tenen la sort d'ocupar les butaques, unes butaques que per cert rarament ocupen, i jo em pregunto, no podem fer nosaltres com els mexicans?

Que què fan els mexicans? Doncs tots els que no van a les sessions del parlament no cobren, al capdavall és la feina dels polítics i cobren per fer-la, jo si no vaig a la feina rebo una trucada en la que em diuen que ja no cal que hi torni, i si no he treballat en tot el mes no cobraré, perquè ells han de ser diferents, i més quan cobren del que paguem nosaltres?

Dit això, poca cosa em queda per comentar; potser que tal i com vaig dir a la post data del darrer missatge em vaig tirar a la piscina i diguem que la resposta ha estat molt ambigua, però em sento molt millor havent-ho fet.

Sense res més a dir, i fart de sentir la música del que suposo que deu ser el sant del meu barri us deixo fins a una propera actualització, fins la propera!

P.D: Demà vaig a veure La Traviata a Granollers, a veure si en una propera actualització us comento com va anar la meva primera experiència amb l'òpera, no és ben bé així, però quasi.

Aquelles coses que fem i mai oblidem

Fins fa una estona estava parlant amb un bona amiga, potser m'excedeixo amb el qualificatiu, doncs sempre he dit que per mi els amics costen de trobar, la gent té molts coneguts, però amics amics, mai he considerat que la gent en tingui molts, que consti que em puc equivocar.

Al que anava, doncs estava parlant amb ella i de cop no sé com he acabat parlant de les burrades que havia fet durant la meva època "infantil" i/o "juvenil"; i com que feia dies que no escrivia res al bloc doncs he decidit parlar una mica d'alguns d'aquests moments.

Quan era petit (a la guarderia) ja apuntava maneres, els de casa diuen que tota persona que s'acostava a l'Astrid patia la meva ira, en forma de bufetades, mossegades i d'altres actes "bandàlics", de fet el meu pobre pare em venia a buscar tard expressament per a que les mares no li fotessin crits; de l'Astrid no en vaig saber res més fins que vaig anar a l'institut, el que no deixa de ser curiós, però deu nidó com la vam liar a Itàlia durant el viatge del batxillerat, el Xavi ho sap, jajaja. En la meva època de guarderia ja vam tenir els primers contactes amb el Xavi, contactes al peu de la lletra, una dent seva n'era la prova, així com els nostres respectius caps, jajaja.

Ja a l'escola, i durant el 3r curs va aparèixer el Dani, vingut de Viladrau, amb ell ha estat potser amb el que l'he liat més, si més no amb el que més records tinc. Vaig ser l'agraciat (en un poble al nou no se'l volia al costat, i menys sent un noi!) amb la seva companyia a l'aula fins que se'ns va separar per xerraires. En aquells moments el Dani ja s'havia destapat com una màquina de fotre mastegots a la que algú li tocava les ulleres, i jo ja havia adquirit, o polit, el meu art de deixar anar fresques, sovint potser una mica massa dures; així que fèiem un bon tàndem; als dos ens deien poques coses, a un per por a un mastegot i a l'altre per por a un moc. El moment més clar es produeix quan em presento a classe amb ulleres, això era a 5è, i ningú es va atrevir a fer-ne cap comentari, ja us podeu imaginar el perquè.

Durant l'institut vam tenir els nostres moments també, però sobretot en un viatge de fi de curs a Menorca (en Xavi també hi era); memorable el bany en pilotes a la platja i la posterior cursa en busca de la roba per part del Dani, no hi havia pudor... No menys memorable el moment futbolí enmig de la carretera en plena nit, i és que si no hi havia llum on volien que el poséssim? I el que per mi s'emporta la palma és el dia en que el Dani i un servidor es planten al port de Maó i es proposen descollar una cabina, situada enfront de la comissaria de policia; ens vam quedar a 1 o 2 tornillos, ens vam quedar sense diners, i és que trucar a la Laia valia pasta i no tenia peles ja! Van passar més coses però tampoc vull que sembli que sóc un tros d'animal sense escrúpols, jajaja.

De fet quan ens ajuntem amb el Dani semblem dos iaios parlant de la seva època a la mili, tenim tantes coses per explicar-nos que ens podem passar hores només parlant de les burrades que fèiem i he de dir que mai he rigut tan com aquell dia a Cervera (farà 3 o 4 anys ja), diria que per contra la Cèlia i la Teresa mai es deuen haver avorrit tant, jajaja; aquella és una història que ja vaig explicar en un altre missatge si no m'erro.

I ja per acabar, qui no recorda el seu primer amor; no em posaré a dir tot el que va representar per mi en dues etapes diferents de la meva vida. Una noia increïble, amb la que em vaig escriure un fotimer de mails (encara els tinc, xD), una noia amb la que vaig passar potser els millors dies de la meva llarga estada a l'institut.

Recapitulant, potser sempre he estat una mica cabroncete, però potser més psicològic que no pas físic, de fet no m'he pegat mai amb ningú, almenys que recordi, en canvi sí que he deixat suau a més d'un, això sí, sempre a la cara, i és que si una cosa és lletja és criticar per l'esquena... Abans d'acabar, un record al Xavi i al Dani, tot i que ens veiem poc sabeu que sou els meus millors amics.

Apa gent ens veiem!

P.D: Per enèsim cop, i espero que definitiu, he decidit arriscar-me, el pitjor ja ho estic patint ara, així que tampoc em vindrà de nou ^_^

Què ens depararà el futur?

Sembla una pregunta molt tòpica però darrerament hi penso força en això. I és que tinc alguns amics/coneguts que sembla que visquin en un altre món, que ni de broma s'assembla al món en el que visc jo.

Alguns ja tenen pis propi, d'altres han muntat negocis, i en queda algun que fins i tot es permetrà el luxe de marxar a la Xina durant un any per a aprendre l'idioma, i si tot va segons el previst muntarà un negoci allà; en moments així em miro a mi i penso què faré jo quan acabi la carrera, un fet que s'espera aconseguir en menys d'un any.

És en moments com aquests quan m'adono que no en tinc ni idea, visc tan el moment que mai m'he parat a pensar què faré quan acabi, el que tinc molt clar és el que no faré, que no és altre cosa que la carrera superior d'informàtica, en tot cas l'única cosa prevista és, a nivell d'afició, estudiar Història, però això no resol gaire la meva pregunta. Hauré de seguir rumiant i qui sap si la millor solució no és llençar-se a la piscina i fer com l'amic "xinès", encara que no sigui per anar allà.

Canviant força de tema... Cada any per aquestes dates ens fem propòsits per l'any vinent, i, en teoria, hauríem de mirar si s'han complert els de l'any que acabem; doncs bé, cada any la meva llista és similar, per tant és fàcil deduir que pocs propòsits aconsegueixo fer-los realitat, tot i això, l'ésser humà ha de viure de somnis així que no defallirem i aquest any tornarem a fer la "mini" llista; en destaco per damunt de tot la meva "eterna" recerca d'una parella i l'etern propòsit d'acabar la carrera, aquest any sí que diuen!

Sense gaires coses més a dir, només desitjar-vos un Bon Nadal i una bona entrada d'any. També dir-vos que espero que us portin "cosa bona" per reis, ni que sigui una abraçada, penseu que no sempre el regal més car és el més apreciat ^_^

P.D: No voldria deixar de dir que també espero poder recuperar l'amistat quasi extingida de certa persona, què carai, de la millor amiga que he tingut mai.

Passió per visitar lo desconegut...

Molts ja coneixen la meva passió per viatjar, més d'un fins i tot haurà vist aquest mapa al meu fotolog ja fa un temps, però tal i com vaig dir, aquesta és una part molt important de la meva vida. Hi ha coses que s'hereten i aquesta n'és una en el meu cas, a tots els de casa ens encanta viatjar i a la mínima que l'economia i les vacances ens ho permeten fem maletes i emprenem rumb a un nou destí.

D'ençà que vaig néixer he visitat, no per aquest ordre:

- Andorra, poc mèrit té
- Egipte, un país increïble al que no m'importaria tornar-hi en un futur, és un país del que mai et pots arribar a cansar, sobretot si t'entusiasma o tens un mínim interès per la història (una de les meves altres passions)

- França, país del que en guardo un gran record per una final de Champions League a la que vaig assistir i perquè quan era petit hi vaig anar al Parc Disney i al Parc Astérix; hi he anat uns quants cops més :P
- Alemanya, només s'ha visitat Munich però quina Oktoberfest tu, potser no és el que t'imagines però no va estar malament
- Hongria, un país força curiós, la veritat és que Budapest em va agradar força, encara conserven força cosa antiga, un bon lloc per a passar un cap de setmana
- Itàlia, poc es pot dir d'Itàlia, els italians són uns "fenomenos", la seva capital és guapíssima, sobretot en quan a monuments històrics i és que allò també és crema per als interessats en història. Allà vaig conèixer gent interessant també ^_^
- El Vaticà, de fet és un lloc al que només arribar-hi ja t'hi emprenyes però s'ha de visitar per a poder veure lo rics que són i lo miserables que són alhora
- Japó, què dir del Japó, guapo guapo, potser molt millor si es visita amb menys estrès però em va agradar, un lloc en el que cal controlar la cartera pq sinó la despesa es dispara :P
- Mèxic, brutal, molt bona gent la que vaig conèixer allà i les piràmides tampoc són poca cosa
- Monaco, país petit però que si t'agrada la F1 no pots deixar de visitar i és que poder anar amb el teu cotxe pel circuit urbà i poder entrar al Casino no es pot fer cada dia
- Holanda, de la visita a Amsterdam en guardo molt bons records, una ciutat petita però maca
- Rússia, potser un país molt maco però una colla d'estúpids els que l'habiten, en vaig acabar ben tip dels russos, molt maca l'arquitectura però la gent deixa molt que desitjar
- Suècia, va ser una escapadeta i la veritat és que va estar molt bé, una mica de fresca de tant en tant s'agraeix i Estocolm és maco
- Suïssa, una debilitat, igual que amb Egipte no m'importa tornar-hi, la diferència amb Egipte és que com que hi pots anar amb cotxe hi vaig força sovint (aquesta setmana santa hi torno sense anar més lluny)
- Tunísia, no va estar malament i vam conèixer molta gent amb la que actualment ens ho passem bomba, segueixo pensant que si hi haguéssim anat per lliure és un lloc on pots disfrutar bastant
- Turquia, molt bon lloc per visitar, molt més europeus del que la gent es pensa i gent molt enrotllada
- Regne Unit, una altra debilitat, mai em canso de tornar-hi i és que si el nord és brutal, per la seva natura, Londres és una capital en majúscules, un bon lloc per a viure-hi una temporada, però massa pasta
- Estats Units, i una altra debilitat, Nova York... no cal dir més, espero tornar-hi "aviat"; tb guardo molt bon record de la meva visita a DisneyWorld quan només tenia 7 anys
- Espanya, doncs la veritat és que no és que m'hagi prodigat gaire, Andalusia, Cantàbria, Múrcia i Castella la Manxa (aquesta per temes familiars), a tot arreu es menja molt bé (no sé si em deixo algun lloc) ^_^
- País Vasc, m'encanta, de tant en tant es fa una visita a uns amics i allà vius com si estiguessis a casa, tot i que ells tenen un bon parell de raons

- Illes Balears, només s'ha visitat Menorca, dos cops, però el primer amb l'institut va ser sublim, el que la vam arribar a liar allà

Com podeu veure he visitat força llocs, però això no treu que encara estic pendent de visitar algun que altre lloc. Austràlia fa molts anys que està anotat a l'agenda (esperem poder-hi anar per celebrar el final de carrera, o qui sap si el proper estiu, si no cau Corea); llavors tampoc es faria un lleig a visitar alguna d'aquestes destinacions Corea, Xina, Canadà, Brasil i l'Argentina. D'Europa ja no se'n parla perquè d'ençà dels viatges econòmics les visites a Grècia, Dinamarca, Noruega i els països de l'est acabarà caient pel seu propi pes.

Fins aquí l'actualització d'avui, i és que déu nidó del que feia que no escrivia :P

P.D: Més d'un viatge l'he fet sol, no pots estar esperant a que la gent s'animi eternament, sinó faríem arrels al nostre país.

L'amistat és complicada...

Feia dies que volia escriure al bloc, però no acabava de decidir-me sobre el què; el meu cap pensa en moltes coses durant els viatges en transport públic i al final sempre acabo sense escriure res, hauré de començar a fer com cantants i escriptors, endur-me un llapis i una llibreta i anar anotant el que vaig pensant a cada instant...

El cap de setmana passat vaig rebre un email que per inesperat em va fer força il·lusió, el mail en qüestió era d'una amiga que feia molt que no m'escrivia.

La nostra història és força peculiar, recordo el dia en que ens vam conèixer; diguem que com passa a les pel·lícules, els nostres dos millors amics eren parella, com sempre passa hi ha una petita baralla, i a qui li toca anar a arreglar-ho? Al meu amic, i clar com que no hi pot anar sol, perquè es notaria massa, em pregunta si li puc fer el favor, un que és "bonachón" de mena accedeix, sí a fer d'espelma, xD.

La cosa no va començar molt bé que diguem, arribar a Sabadell i tren perdut, ja ens tens cap a Barna en tren, vam fer una volteta (sempre es pot anar de botigues...) i cap a la Diagonal a pillar el bus direcció Igualada, és que la gent no pot viure a prop... però no s'acaba aquí, arribar a Igualada i bus cap a Cervera, què menys!

A l'arribar el que es va agrair és que la noia no es fes la dura i que estigués esperant-nos, al seu costat, amb la mateixa cara de pensar "i jo on m'he fotut" que tenia jo hi havia la seva millor amiga. Es fan les presentacions, anem a dinar, a fer una mica de turisme per Cervera i apa a pillar el tren i cap a Sabadell, previ problema amb la revisora perquè no podíem picar enlloc la T-10 i ens va enganxar a mig camí, per sort no hi va haver multa, sinó és per morir ja...

Aquella nit a l'arribar m'agrega una personeta al msn, "sóc l'amiga de la Cèlia" em va dir; a partir d'aquell moment van començar uns mesos de "xatejos" interminables, de dies bons i dies dolents, ves qui ens ho havia de dir que ens faríem tan amics. Sempre l'he considerat la meva millor amiga, l'única persona a la que li he pogut dir i explicar tot, encara que algunes coses potser una mica massa tard, i mai me'n penediré prou ><

Encara recordo quan va venir a estudiar a Barna, recordo aquelles tardes fent-li de guia per la ciutat, sí, és força curiós que jo fes de guia, però és que si jo sóc de poble, ella és d'on Sant Josep va perdre l'espardenya. Recordo aquells comentaris, això són les góndoles no? I jo, bé suposo que parlem de les golondrines, no?! També recordo amb molt de carinyo les tardes interminables passejant la ciutat, i és que havíem arribat a anar de la universitat fins a la plaça Catalunya, passant per la plaça Espanya; també recordo aquell dia a la Barceloneta prenent la fresca... tots van ser moments únics e irrepetibles.

Així era la nostra vida farà cosa d'any i mig o potser dos, el temps passa ràpid, ara tot allò sembla molt llunyà. Tot i que ja fa temps que quasi ni parlem, encara trobo a faltar moltíssim aquelles tardes parlant amb ella, la seva sinceritat i el seu somriure; l'únic que espero i desitjo és que algun dia les coses tornin a ser com abans i que recordem aquests moments com el que són, uns petits entrebancs a una amistat que ha de durar per sempre.

Em nego a acceptar el que ens està passant Teresa! Des d'aquí un petó ben fort!

P.D: Fa dies que busco per l'ordinador però no he estat capaç de trobar cap fotografia nostra, ja és curiós que amb tant de temps ni tan sols ens arribéssim a fer cap foto.

Una altra raó per a adquirir un Mac...

La frase és força descriptiva, però explicarem el gran dia del que vaig gaudir ahir; entrem en situació.

Sóc d'aquelles persones "afortunades" que per cursar informàtica es veuen en la tessitura cada dos per tres d'ajudar als demés familiars amb tots els seus problemes informàtics; també sóc molt afortunat de tenir dos cosins que es posen d'acord alhora de demanar ajuda, sempre va bé que la gent es coordini i encara més si viuen sota un mateix sostre...

Tot va començar aquest estiu passat mentre em trobava treballant a Moscou; un bon dia em trobo amb un email del meu cosí "petit", el motiu: "Quan vull obrir algun programa em diu que no pot i no puc fer servir res..."; coi ja és curiós el que li passa, vaig pensar. No feia ni dues setmanes i llavors va ser el germà gran, el motiu: "Quan vull obrir algun programa em diu que no pot i no puc fer servir res..."; i jo que li dic "No és el que li passa al teu germà?", la veu per telèfon mostrava un clar desconeixement del tema... i una mica d'indignació davant tal descobriment.

Doncs bé, arribo aproximadament un 26 de juliol de Moscou i després de dies de peticions accedeixo a anar a realitzar un parell de formats, això va ser dos dies abans de marxar al Japó, un 1 d'agost.

Els senyorets tenen una torre i un portàtil i ja que agafen virus l'agafen els dos; un cop perduda tota la tarda en els famosos formats (el petit ni m'ho va agrair, sembla que pensi que és la meva feina...) els aviso de que "si us els torneu a carregar no us els penso venir a arreglar, que ja aniria essent hora que miréssim per on naveguem"; va semblar que sorgia efecte així que vaig marxar de vacances al Japó ben tranquil.

No feia ni set dies que estava allà quan m'arriba un email del meu cosí, el germà gran, en el que em diu: "Joan torno a tenir el mateix problema"; em vaig quedar força petrificat, emprenyat, digues-li com vulguis i llavors al mes de la seva trucada era el torn del meu cosí petit, aquest m'alerta: "Joan jo també estic igual que abans"; increïble però cert, els dos ni un mes després amb el mateix problema pel que ja els havia avisat.

Doncs bé, després de donar-los l'enèsim escarment, ignorant durant uns dies les peticions, qui diu dies diu un parell de mesos, ahir em va tocar repetir l'odissea dels formats. Semblava que tot anava bé, força estrany perquè amb els seus ordinadors sempre tinc problemes, fins que... vaig connectar l'iPod! Resulta que en el famós aparell hi tenien grabades totes les dades dels dos ordinadors, drivers del portàtil, imatges, música i... el maleït virus!

Així que virus al canto, ordinadors xuscats altre cop i un servidor emprenyat altre cop; resum del dia: vaig fer dos formats i els hauré de repetir per culpa d'un virus que vaig treure gràcies al McAfee però que fa que ara cada cop que s'obren els dos ordinadors els surti la finestreta de "Mis Documentos", indignació màxima. Què diantre vaig fer a les meves vides anteriors per a merèixer-me això?!

Com dirien els castellans, "moraleja" de l'assumpte: Compreu-vos un Mac, apart de que no tenen cap tipus conegut de virus funcionen a les mil meravelles; tenen uns dissenys guapos, ho foten anar tot i em/us deixaran d'emprenyar amb formats, drivers i tota la mandanga que els senyors de Redmond decideixen que em d'emprar e instal·lar.

Des d'aquí vull reivindicar el meu dret a no arreglar mai més cap pc sota windows que no sigui el meu portàtil; si tota la família ja s'està comprant Mac's a què esperen els meus cosins?! Així que ja veieu, una altra raó per a adquirir un Mac...

Fins la propera actualització ;)