dilluns, 5 de gener de 2009

Una conversa diferent


- Què t'ha passat?
- A mi?
- Sí, a tu; et noto diferent.
- No sé de què em parles...
- Et noto més... com ho diria, alegre, més content, més feliç. Què t'ha passat?
- Tant se'm nota?
- Home, estic acostumat a veure't d'una altre manera, com més tristot... i de cop i volta et veig molt diferent; així que no em diguis que no et passa res...
- Podria ser pel somni...
- Pel somni? Però quines burrades dius?
- Fa molt de temps et vaig explicar un somni, el recordes?
- En el seu moment ja et vaig dir que els somnis són això, somnis, i t'ho torno a dir.
- Ja veig que tu no canviaràs mai... estic així perquè he trobat una persona com la d'aquell somni...
- Una persona com la d'aquell somni?
- Sí, una persona que quan la busco sempre la trobo al meu costat, una persona que es preocupa per mi, una persona que confia prou en mi com per explicar-me el que la preocupa, una persona que vol compartir la seva felicitat i la seva pena amb mi, una persona amb la que puc riure, i amb la que també podré plorar... una persona molt especial, una persona com la d'aquell somni. La diferència és que tinc la sort de gaudir-ne a qualsevol moment del dia, sense necessitat d'anar a dormir, i sense la por constant de despertar-me i que ja no hi sigui.

Escriure mai ha estat el meu fort... em limito a fer el que puc per mirar de transmetre com em sento, i ja posats miro de fer-ho d'una manera diferent a l'habitual, ja sabeu que jo sóc diferent jeje

Hi haurà qui no entendrà res del que he escrit, ni el motiu pel que ho he fet, i també hi haurà qui mirarà de donar-li 2 o 3 lectures diferents, jo l'únic que puc dir és que estic molt feliç i content de poder viure el meu somni. Com tot somni encara no s'ha acomplert del tot, però la màgia dels somnis és aquesta, anar cremant etapes, a poc a poc, fins arribar al final del meu somni particular.

Avui t'he dit que t'hauria d'haver dit moltes coses, i no ho he fet; ja saps que se'm fa difícil, no per mi, sinó per tu, perquè recordo el que em vas dir i no vull que sembli que et pressiono, potser aquest relat no és la millor manera de demostrar-ho però d'igual manera que tu m'expliques el que penses de mi, no em puc permetre jo fer el mateix?

Des d'aquí només et puc dir que passi la mitjanit o no, jo et seguiré esperant fins que estiguis preparada, el perquè és ben simple, hi ha coses en aquesta vida per les que val la pena esperar el que faci falta i més, i el que tinc molt clar és que tu ets una d'elles. Em sembla que mai podré agrair prou totes les caramboles que s'han donat per a que pugués trobar una persona així, i és que hi ha coses que quan menys les busques abans les trobes...

Un petó molt fort, sí a tu, ja saps qui ets ^^

divendres, 29 d’agost de 2008

Molt més que un manga/anime


Em vaig passar molt de temps sense actualitzar i ves per on, en poc més de dos dies dues actualitzacions, segurament perquè no m'agrada mostrar-me de la manera que semblo en el darrer missatge. Però tot i això tothom que em conegui un xic sabia que un dia o altre havia de caure una bloguejada sobre aquest immens manga/anime, Elfen Lied.

Què dir d'aquest manga/anime que la gent no sàpiga és molt complicat, excepte si no estàs gaire ficat en el tema o no has patit mai la meva menjada de tarro particular, jaja; però es farà el possible.

La història gira entorn una diclonius, que vindrien a ser humans de nova generació, amb banyes i una mena de braços invisibles a la vista humana, com s'ha dit no deixen de ser humans però en principi estan "creats" per a destruir-nos i sobreviure ells, no deixa de ser l'evolució natural, la mort dels febles i la supervivència dels forts...

Però en el nostre cas la Nyu/Lucy té una forta història al darrera, diríem que es torna com és gairebé per obligació, només cal veure com la tracta la humanitat per entendre com es pot tornar d'aquella manera, em sembla que en certa manera tots acabríem igual, alguns més extremats que d'altres però no m'agradaria patir tot el que arriba a patir ella.

Per altre banda hi ha els altres protagonistes, en Kouta i en menor mesura la Yuka, almenys pel que fa a l'anime; en Kouta i la Yuka tenen una relació un xic peculiar (són cosins), ella està enamorada d'ell però ell s'enamora de la Lucy quan la coneix durant unes vacances.

Realment és complicat explicar més coses sense destripar tota la història, història que comença passats 8 anys de la darrera trobada entre en Kouta i la Lucy. Amb la Lucy essent alliberada per algun desconegut del complex en el que es trobava confinada i anant a parar a la platja de Kamakura on per casualitats de la vida se la troben el Kouta i la Yuka; degut a la caiguda la Lucy perd la memòria i en el seu lloc apareix la Nyu (una doble personalitat), un personatge totalment oposat a la Lucy, almenys a primera vista, a mesura que avança l'anime i el manga es veu que realment la Lucy és molt cruel però la Nyu està molt present en la seva manera de ser, almenys pel que fa la seva relació amb el Kouta.

En Kouta per motius que no diré no recorda a la Lucy, i la Yuka no l'havia vist mai així que no deixa de ser curiós el desenvolupament de la història fins que en Kouta ho recorda tot.

Podria passar-me una bona estona destripant la història però sincerament recomano molt llegir-se el manga (algun volum en català he traduït i hi ha tots els volums menys 3 capis, de moment, traduïts a l'anglès) i si us voleu decantar per l'anime dir-vos que no és del tot fidedigne al manga (el manga encara s'estava publicant), però també val molt la pena, la banda sonora és molt bona i bé... què us he de dir si en tinc els dvd's originals i ja els he vist 3 o 4 cops, el darrer avui mateix, jajaja, són 13 capítols i una OVA (que no aporta gaire la veritat) però no es fan gens pesats, al contrari. El darrer capítol és força "afectant", no em vull ni imaginar el que hagués passat si haguessin fet el final del manga, em sembla que m'hagués deshidratat, xD

Només afegir un apunt, hi ha gent que titlla l'anime de sanguinari, de nuesa gratuïta i de déu sap quantes coses més, hi ha nus, sí, hi ha sang per tot arreu, sí, però és que el manga és així, no podem criticar una cosa per ser fidedigne al manga, sincerament trobo tots aquests comentaris desafortunats i gratuïts, és com si ens posessim a veure bola de drac i diguessim que hi ha sang, a cas als mangues sortien flors i violes? Doncs amb aquest manga/anime passa exactament el mateix.

Així que si no teniu gaire cosa per fer el que resta de vacances doneu-li una oportunitat i digueu-me sincerament si vosaltres no faríeu el mateix que fa el Kouta al darrer capítol de l'anime, o en el seu defecte al que fa al manga; jo ja us ho dic ara, actuaria igual segurament, de fet quan un s'adona fins on pot arribar la humanitat a vegades es pregunta com tot pot funcionar d'aquesta manera.

P.D: Jo també vull una Lucy a la meva vida, però no només al wow, jeje

dimecres, 27 d’agost de 2008

Bloqueig

Feia molt de temps que no escrivia per aquí, de fet segons les dates des de fa gairebé quatre mesos i m'han passat una pila de coses, positives i negatives, segurament més de les darreres, tot i que no m'agrada parlar gaire de com em sento avui he decidit fer una petita excepció.

Com ja he dit no puc dir que tot el que m'ha passat sigui negatiu, per fi, després de 24 anys, he aconseguit superar la meva addicció, sí gent, tenia una addicció, segurament gens greu, però si algú la té o en té de caire similar (tabac, drogues i/o alcohol) sabrà la dificultat que porta superar-la. En el meu cas era mossegar-me les ungles, d'ençà que tinc memòria que ho havia fet a tota hora, i després d'un esforç titànic, i de proposar-m'ho per setmana santa, he aconseguit no mossegar-me les ungles, he de reconèixer que no ha estat fàcil, però de tot el que portem d'any no hi ha res que m'hagi produït més alegria que això, d'altre banda potser és una mica trist.

Però com he dit de coses bones poques, la universitat i la vida ja s'encarreguen de recordar-me que el món no és tan maco com un es pensa.

La universitat per motius evidents, no hi ha manera d'acabar-la, i realment al final un s'acaba preguntant si és això el que vol fer, la veritat és que estic fet un embolic; però al final he arribat a la conclusió de que la universitat no és el problema (central), el problema és que no sé què faig o què vull fer; potser és una mica tard però jo vaig al meu ritme.

Per si amb els estudis no en tingués prou, en la part que en diem vida, la veritat és que aquest any és per oblidar i no és que tot m'hagi passat a mi directament. No puc dir que sóc infeliç, perquè seria mentir, però tampoc puc dir que sigui feliç. La veritat és que aquests mesos he vist de tot, gent que m'ha decebut (alguns dol més que d'altres), gent que m'ha sorprès (pocs) i sobretot, he descobert, un cop més (perquè em sembla que ho descobreixo cada dos per tres), que si no començo a canviar una mica em quedaré més sol que el ninot més lleig de la botiga, jeje. Segurament al final em passa igual que a la majoria dels protagonistes dels animes o mangues que segueixo, que davant la pregunta de què els fa més por, la majoria contesten o pensen, la soledat; és probable que a mi em passi el mateix. I tal i com diu la darrera protagonista de l'anime que he mirat, és molt trist estar sol; suposo que de tant en tant m'entra la neura de sentir-me sol...

El que em conegui un xic sabrà que mai parlo d'aquestes coses, de fet no m'agrada parlar de les coses que em passen (la gent té problemes més importants a la vida que no pas els meus), així que podeu estar satisfets de poder ser testimonis d'aquesta bloguejada.

Bé, escrita la parrafada i per què negar-ho, la desfogada, em despedeixo, espero que per tornar amb millors moments; si ja ho penso sempre que segons quines coses no es poden mirar abans d'anar a dormir que llavors em poso a rumiar i sempre acabo fet una merda; sort n'hi ha que encara ser controlar-me una mica l'autodestrucció, jejeje.

P.D: Enteneu ara el títol del missatge?

dilluns, 7 d’abril de 2008

La gent marxa, però volem que ens oblidi?


Ahir vaig estar mirant el capítol 10 de la 4a temporada de One Tree Hill, sí sóc un tio que mira sèries d'aquesta mena ^_^

Tot el capítol gira entorn a les decisions que ha pres un dels protagonistes al llarg de la sèrie, el subjecte en qüestió en aquest capítol es troba en una situació en la que es qüestiona el que podia haver passat si no hagués pres les decisions que va prendre en el passat, doncs sovint no li han portat tota la felicitat que esperava.

Jo em quedo amb l'eix central del capítol, què hauria passat si no hagués fet tal cosa, i si enlloc de fer el que vaig fer hagués fet una altra cosa?

El protagonista es pregunta en un moment donat perquè a totes les persones bones que coneix només els passen que desgràcies. I arriba un punt en que es qüestiona si realment val la pena anar pel món fent les coses de manera "correcta". Arribats a aquest punt és quan, al llarg del capítol, veiem com han influït les seves decisions en les vides dels altres, i com serien aquestes vides sense les seves decisions, en poques paraules, li mostren el que podia haver estat, per a que avaluï si realment li hagués sortit més a compte no haver pres les decisions que havia pres.

La pregunta que es fa el protagonista al principi segurament tothom se l'ha fet algun cop a la vida, si fent les coses bé només tinc que problemes, perquè no les faig malament?

De respostes n'hi pot haver un munt, però jo penso que cadascú ha d'actuar com creu convenient d'acord als seus principis, ni bé ni malament, simplement com lliurement ha escollit actuar, encara que les conseqüències siguin dolentes almenys haurem triat el nostre camí i estarem tranquils amb nosaltres mateixos. Com és normal, sempre que es prenen decisions hi ha conseqüències, però la por a aquestes no ens pot treure la llibertat d'escollir i tirar endavant.

Què vull dir amb tota la parrafada i la imatge? La gent sempre se'n va, això és innegable, però a les nostres mans està decidir si volem que ens oblidin o que ens recordin; d'igual manera està a les nostres mans decidir si volem tenir ni que sigui un petit paper en la construcció de la vida dels altres. No es pot negar que potser actuant d'una altra manera alguna cosa hauria canviat però també hem de pensar que nosaltres i la gent que ens envolta som com som degut a les decisions que hem anat prenent en el passat; potser un canvi de decisió no hagués estat tan bo com ens pensem, si no us ho creieu mireu el capítol i m'entendreu :P

Diria que per avui ja n'hi ha prou, que feia força temps que no escrivia res i ja m'estic esgotant, apart de que tinc ganes de fer una partideta al WOW ^_^

Que vagi bé!

P.D: Darrerament no em puc queixar de les conseqüències de les meves decisions, potser per això no estic tan fatalista, jajaja

dissabte, 1 de març de 2008

La vida no s'atura

Feia molts dies que no escrivia, però no he tingut gaire temps d'escriure, i quan tenia temps no en tenia ganes, així que una cosa per l'altre això ha quedat mig oblidat fins avui.

La veritat és que han passat força coses aquest darrer mes i mig. El gener el vam acabar confirmant el que ja es veia a venir, m'he quedat a dues assignatures de donar per acabada la part "teòrica" de la carrera, així que ara toca donar el màxim d'un mateix per intentar aprovar-les d'una vegada i començar el setembre amb el projecte de final de carrera com a única cosa pendent; per així regalar-me per nadal/reis d'aquest any el títol i el començament d'una nova vida.

Per si amb això no en teníem prou, a la família vam tenir un petit ensurt, res greu pel que sembla, però encara no ho podem saber del cert; a veure si un dia d'aquests ens donen la bona notícia i almenys podem marxar de setmana santa més tranquils. Pels que em coneguin, no és ningú dels que viu a casa meva, sinó el meu tiet de Canovelles.

Ja veieu, alegries no gaires, de fet diria que cap ni una, perquè el que sí que té un aficionat i seguidor del Barça és que tan bon punt sembla que anem cap amunt com de cop i volta ens fotem la gran patacada i tornem a on érem; bon partit a Glasgow, miracle contra el València i patacada amb els "colchoneros". Molta gent ja sap que amb el Barça jo sóc dels primers que tira la tovallola i per tant tampoc us sorprendreu si dic que tinc la impressió de que aquest dimarts contra el Celtic patirem, de fet no hi ha cap partit que el Barça tingui de cara en el que no patim i estic convençut que contra el Celtic no serà l'excepció.

I bé, un tema de rabiosa actualitat. Aquesta setmana que ve es produirà l'enèsima posta en escena de la farsa electoral, tots guanyen i ningú perd, de fet el que en diríem perdre, sempre perdem els ciutadans, tan els que anem a votar com els que no, perquè guanyi qui guanyi la nostra vida mai canvia a millor, l'única vida que canvia és la dels que tenen la sort d'ocupar les butaques, unes butaques que per cert rarament ocupen, i jo em pregunto, no podem fer nosaltres com els mexicans?

Que què fan els mexicans? Doncs tots els que no van a les sessions del parlament no cobren, al capdavall és la feina dels polítics i cobren per fer-la, jo si no vaig a la feina rebo una trucada en la que em diuen que ja no cal que hi torni, i si no he treballat en tot el mes no cobraré, perquè ells han de ser diferents, i més quan cobren del que paguem nosaltres?

Dit això, poca cosa em queda per comentar; potser que tal i com vaig dir a la post data del darrer missatge em vaig tirar a la piscina i diguem que la resposta ha estat molt ambigua, però em sento molt millor havent-ho fet.

Sense res més a dir, i fart de sentir la música del que suposo que deu ser el sant del meu barri us deixo fins a una propera actualització, fins la propera!

P.D: Demà vaig a veure La Traviata a Granollers, a veure si en una propera actualització us comento com va anar la meva primera experiència amb l'òpera, no és ben bé així, però quasi.

divendres, 25 de gener de 2008

Aquelles coses que fem i mai oblidem

Fins fa una estona estava parlant amb un bona amiga, potser m'excedeixo amb el qualificatiu, doncs sempre he dit que per mi els amics costen de trobar, la gent té molts coneguts, però amics amics, mai he considerat que la gent en tingui molts, que consti que em puc equivocar.

Al que anava, doncs estava parlant amb ella i de cop no sé com he acabat parlant de les burrades que havia fet durant la meva època "infantil" i/o "juvenil"; i com que feia dies que no escrivia res al bloc doncs he decidit parlar una mica d'alguns d'aquests moments.

Quan era petit (a la guarderia) ja apuntava maneres, els de casa diuen que tota persona que s'acostava a l'Astrid patia la meva ira, en forma de bufetades, mossegades i d'altres actes "bandàlics", de fet el meu pobre pare em venia a buscar tard expressament per a que les mares no li fotessin crits; de l'Astrid no en vaig saber res més fins que vaig anar a l'institut, el que no deixa de ser curiós, però deu nidó com la vam liar a Itàlia durant el viatge del batxillerat, el Xavi ho sap, jajaja. En la meva època de guarderia ja vam tenir els primers contactes amb el Xavi, contactes al peu de la lletra, una dent seva n'era la prova, així com els nostres respectius caps, jajaja.

Ja a l'escola, i durant el 3r curs va aparèixer el Dani, vingut de Viladrau, amb ell ha estat potser amb el que l'he liat més, si més no amb el que més records tinc. Vaig ser l'agraciat (en un poble al nou no se'l volia al costat, i menys sent un noi!) amb la seva companyia a l'aula fins que se'ns va separar per xerraires. En aquells moments el Dani ja s'havia destapat com una màquina de fotre mastegots a la que algú li tocava les ulleres, i jo ja havia adquirit, o polit, el meu art de deixar anar fresques, sovint potser una mica massa dures; així que fèiem un bon tàndem; als dos ens deien poques coses, a un per por a un mastegot i a l'altre per por a un moc. El moment més clar es produeix quan em presento a classe amb ulleres, això era a 5è, i ningú es va atrevir a fer-ne cap comentari, ja us podeu imaginar el perquè.

Durant l'institut vam tenir els nostres moments també, però sobretot en un viatge de fi de curs a Menorca (en Xavi també hi era); memorable el bany en pilotes a la platja i la posterior cursa en busca de la roba per part del Dani, no hi havia pudor... No menys memorable el moment futbolí enmig de la carretera en plena nit, i és que si no hi havia llum on volien que el poséssim? I el que per mi s'emporta la palma és el dia en que el Dani i un servidor es planten al port de Maó i es proposen descollar una cabina, situada enfront de la comissaria de policia; ens vam quedar a 1 o 2 tornillos, ens vam quedar sense diners, i és que trucar a la Laia valia pasta i no tenia peles ja! Van passar més coses però tampoc vull que sembli que sóc un tros d'animal sense escrúpols, jajaja.

De fet quan ens ajuntem amb el Dani semblem dos iaios parlant de la seva època a la mili, tenim tantes coses per explicar-nos que ens podem passar hores només parlant de les burrades que fèiem i he de dir que mai he rigut tan com aquell dia a Cervera (farà 3 o 4 anys ja), diria que per contra la Cèlia i la Teresa mai es deuen haver avorrit tant, jajaja; aquella és una història que ja vaig explicar en un altre missatge si no m'erro.

I ja per acabar, qui no recorda el seu primer amor; no em posaré a dir tot el que va representar per mi en dues etapes diferents de la meva vida. Una noia increïble, amb la que em vaig escriure un fotimer de mails (encara els tinc, xD), una noia amb la que vaig passar potser els millors dies de la meva llarga estada a l'institut.

Recapitulant, potser sempre he estat una mica cabroncete, però potser més psicològic que no pas físic, de fet no m'he pegat mai amb ningú, almenys que recordi, en canvi sí que he deixat suau a més d'un, això sí, sempre a la cara, i és que si una cosa és lletja és criticar per l'esquena... Abans d'acabar, un record al Xavi i al Dani, tot i que ens veiem poc sabeu que sou els meus millors amics.

Apa gent ens veiem!

P.D: Per enèsim cop, i espero que definitiu, he decidit arriscar-me, el pitjor ja ho estic patint ara, així que tampoc em vindrà de nou ^_^

dijous, 27 de desembre de 2007

Què ens depararà el futur?

Sembla una pregunta molt tòpica però darrerament hi penso força en això. I és que tinc alguns amics/coneguts que sembla que visquin en un altre món, que ni de broma s'assembla al món en el que visc jo.

Alguns ja tenen pis propi, d'altres han muntat negocis, i en queda algun que fins i tot es permetrà el luxe de marxar a la Xina durant un any per a aprendre l'idioma, i si tot va segons el previst muntarà un negoci allà; en moments així em miro a mi i penso què faré jo quan acabi la carrera, un fet que s'espera aconseguir en menys d'un any.

És en moments com aquests quan m'adono que no en tinc ni idea, visc tan el moment que mai m'he parat a pensar què faré quan acabi, el que tinc molt clar és el que no faré, que no és altre cosa que la carrera superior d'informàtica, en tot cas l'única cosa prevista és, a nivell d'afició, estudiar Història, però això no resol gaire la meva pregunta. Hauré de seguir rumiant i qui sap si la millor solució no és llençar-se a la piscina i fer com l'amic "xinès", encara que no sigui per anar allà.

Canviant força de tema... Cada any per aquestes dates ens fem propòsits per l'any vinent, i, en teoria, hauríem de mirar si s'han complert els de l'any que acabem; doncs bé, cada any la meva llista és similar, per tant és fàcil deduir que pocs propòsits aconsegueixo fer-los realitat, tot i això, l'ésser humà ha de viure de somnis així que no defallirem i aquest any tornarem a fer la "mini" llista; en destaco per damunt de tot la meva "eterna" recerca d'una parella i l'etern propòsit d'acabar la carrera, aquest any sí que diuen!

Sense gaires coses més a dir, només desitjar-vos un Bon Nadal i una bona entrada d'any. També dir-vos que espero que us portin "cosa bona" per reis, ni que sigui una abraçada, penseu que no sempre el regal més car és el més apreciat ^_^

P.D: No voldria deixar de dir que també espero poder recuperar l'amistat quasi extingida de certa persona, què carai, de la millor amiga que he tingut mai.