Una conversa diferent

- Què t'ha passat?
- A mi?
- Sí, a tu; et noto diferent.
- No sé de què em parles...
- Et noto més... com ho diria, alegre, més content, més feliç. Què t'ha passat?
- Tant se'm nota?
- Home, estic acostumat a veure't d'una altre manera, com més tristot... i de cop i volta et veig molt diferent; així que no em diguis que no et passa res...
- Podria ser pel somni...
- Pel somni? Però quines burrades dius?
- Fa molt de temps et vaig explicar un somni, el recordes?
- En el seu moment ja et vaig dir que els somnis són això, somnis, i t'ho torno a dir.
- Ja veig que tu no canviaràs mai... estic així perquè he trobat una persona com la d'aquell somni...
- Una persona com la d'aquell somni?
- Sí, una persona que quan la busco sempre la trobo al meu costat, una persona que es preocupa per mi, una persona que confia prou en mi com per explicar-me el que la preocupa, una persona que vol compartir la seva felicitat i la seva pena amb mi, una persona amb la que puc riure, i amb la que també podré plorar... una persona molt especial, una persona com la d'aquell somni. La diferència és que tinc la sort de gaudir-ne a qualsevol moment del dia, sense necessitat d'anar a dormir, i sense la por constant de despertar-me i que ja no hi sigui.

Escriure mai ha estat el meu fort... em limito a fer el que puc per mirar de transmetre com em sento, i ja posats miro de fer-ho d'una manera diferent a l'habitual, ja sabeu que jo sóc diferent jeje

Hi haurà qui no entendrà res del que he escrit, ni el motiu pel que ho he fet, i també hi haurà qui mirarà de donar-li 2 o 3 lectures diferents, jo l'únic que puc dir és que estic molt feliç i content de poder viure el meu somni. Com tot somni encara no s'ha acomplert del tot, però la màgia dels somnis és aquesta, anar cremant etapes, a poc a poc, fins arribar al final del meu somni particular.

Avui t'he dit que t'hauria d'haver dit moltes coses, i no ho he fet; ja saps que se'm fa difícil, no per mi, sinó per tu, perquè recordo el que em vas dir i no vull que sembli que et pressiono, potser aquest relat no és la millor manera de demostrar-ho però d'igual manera que tu m'expliques el que penses de mi, no em puc permetre jo fer el mateix?

Des d'aquí només et puc dir que passi la mitjanit o no, jo et seguiré esperant fins que estiguis preparada, el perquè és ben simple, hi ha coses en aquesta vida per les que val la pena esperar el que faci falta i més, i el que tinc molt clar és que tu ets una d'elles. Em sembla que mai podré agrair prou totes les caramboles que s'han donat per a que pugués trobar una persona així, i és que hi ha coses que quan menys les busques abans les trobes...

Un petó molt fort, sí a tu, ja saps qui ets ^^

Bloqueig

Feia molt de temps que no escrivia per aquí, de fet segons les dates des de fa gairebé quatre mesos i m'han passat una pila de coses, positives i negatives, segurament més de les darreres, tot i que no m'agrada parlar gaire de com em sento avui he decidit fer una petita excepció.

Com ja he dit no puc dir que tot el que m'ha passat sigui negatiu, per fi, després de 24 anys, he aconseguit superar la meva addicció, sí gent, tenia una addicció, segurament gens greu, però si algú la té o en té de caire similar (tabac, drogues i/o alcohol) sabrà la dificultat que porta superar-la. En el meu cas era mossegar-me les ungles, d'ençà que tinc memòria que ho havia fet a tota hora, i després d'un esforç titànic, i de proposar-m'ho per setmana santa, he aconseguit no mossegar-me les ungles, he de reconèixer que no ha estat fàcil, però de tot el que portem d'any no hi ha res que m'hagi produït més alegria que això, d'altre banda potser és una mica trist.

Però com he dit de coses bones poques, la universitat i la vida ja s'encarreguen de recordar-me que el món no és tan maco com un es pensa.

La universitat per motius evidents, no hi ha manera d'acabar-la, i realment al final un s'acaba preguntant si és això el que vol fer, la veritat és que estic fet un embolic; però al final he arribat a la conclusió de que la universitat no és el problema (central), el problema és que no sé què faig o què vull fer; potser és una mica tard però jo vaig al meu ritme.

Per si amb els estudis no en tingués prou, en la part que en diem vida, la veritat és que aquest any és per oblidar i no és que tot m'hagi passat a mi directament. No puc dir que sóc infeliç, perquè seria mentir, però tampoc puc dir que sigui feliç. La veritat és que aquests mesos he vist de tot, gent que m'ha decebut (alguns dol més que d'altres), gent que m'ha sorprès (pocs) i sobretot, he descobert, un cop més (perquè em sembla que ho descobreixo cada dos per tres), que si no començo a canviar una mica em quedaré més sol que el ninot més lleig de la botiga, jeje. Segurament al final em passa igual que a la majoria dels protagonistes dels animes o mangues que segueixo, que davant la pregunta de què els fa més por, la majoria contesten o pensen, la soledat; és probable que a mi em passi el mateix. I tal i com diu la darrera protagonista de l'anime que he mirat, és molt trist estar sol; suposo que de tant en tant m'entra la neura de sentir-me sol...

El que em conegui un xic sabrà que mai parlo d'aquestes coses, de fet no m'agrada parlar de les coses que em passen (la gent té problemes més importants a la vida que no pas els meus), així que podeu estar satisfets de poder ser testimonis d'aquesta bloguejada.

Bé, escrita la parrafada i per què negar-ho, la desfogada, em despedeixo, espero que per tornar amb millors moments; si ja ho penso sempre que segons quines coses no es poden mirar abans d'anar a dormir que llavors em poso a rumiar i sempre acabo fet una merda; sort n'hi ha que encara ser controlar-me una mica l'autodestrucció, jejeje.

P.D: Enteneu ara el títol del missatge?

La gent marxa, però volem que ens oblidi?

Ahir vaig estar mirant el capítol 10 de la 4a temporada de One Tree Hill, sí sóc un tio que mira sèries d'aquesta mena ^_^

Tot el capítol gira entorn a les decisions que ha pres un dels protagonistes al llarg de la sèrie, el subjecte en qüestió en aquest capítol es troba en una situació en la que es qüestiona el que podia haver passat si no hagués pres les decisions que va prendre en el passat, doncs sovint no li han portat tota la felicitat que esperava.

Jo em quedo amb l'eix central del capítol, què hauria passat si no hagués fet tal cosa, i si enlloc de fer el que vaig fer hagués fet una altra cosa?

El protagonista es pregunta en un moment donat perquè a totes les persones bones que coneix només els passen que desgràcies. I arriba un punt en que es qüestiona si realment val la pena anar pel món fent les coses de manera "correcta". Arribats a aquest punt és quan, al llarg del capítol, veiem com han influït les seves decisions en les vides dels altres, i com serien aquestes vides sense les seves decisions, en poques paraules, li mostren el que podia haver estat, per a que avaluï si realment li hagués sortit més a compte no haver pres les decisions que havia pres.

La pregunta que es fa el protagonista al principi segurament tothom se l'ha fet algun cop a la vida, si fent les coses bé només tinc que problemes, perquè no les faig malament?

De respostes n'hi pot haver un munt, però jo penso que cadascú ha d'actuar com creu convenient d'acord als seus principis, ni bé ni malament, simplement com lliurement ha escollit actuar, encara que les conseqüències siguin dolentes almenys haurem triat el nostre camí i estarem tranquils amb nosaltres mateixos. Com és normal, sempre que es prenen decisions hi ha conseqüències, però la por a aquestes no ens pot treure la llibertat d'escollir i tirar endavant.

Què vull dir amb tota la parrafada i la imatge? La gent sempre se'n va, això és innegable, però a les nostres mans està decidir si volem que ens oblidin o que ens recordin; d'igual manera està a les nostres mans decidir si volem tenir ni que sigui un petit paper en la construcció de la vida dels altres. No es pot negar que potser actuant d'una altra manera alguna cosa hauria canviat però també hem de pensar que nosaltres i la gent que ens envolta som com som degut a les decisions que hem anat prenent en el passat; potser un canvi de decisió no hagués estat tan bo com ens pensem, si no us ho creieu mireu el capítol i m'entendreu :P

Diria que per avui ja n'hi ha prou, que feia força temps que no escrivia res i ja m'estic esgotant, apart de que tinc ganes de fer una partideta al WOW ^_^

Que vagi bé!

P.D: Darrerament no em puc queixar de les conseqüències de les meves decisions, potser per això no estic tan fatalista, jajaja

La vida no s'atura

Feia molts dies que no escrivia, però no he tingut gaire temps d'escriure, i quan tenia temps no en tenia ganes, així que una cosa per l'altre això ha quedat mig oblidat fins avui.

La veritat és que han passat força coses aquest darrer mes i mig. El gener el vam acabar confirmant el que ja es veia a venir, m'he quedat a dues assignatures de donar per acabada la part "teòrica" de la carrera, així que ara toca donar el màxim d'un mateix per intentar aprovar-les d'una vegada i començar el setembre amb el projecte de final de carrera com a única cosa pendent; per així regalar-me per nadal/reis d'aquest any el títol i el començament d'una nova vida.

Per si amb això no en teníem prou, a la família vam tenir un petit ensurt, res greu pel que sembla, però encara no ho podem saber del cert; a veure si un dia d'aquests ens donen la bona notícia i almenys podem marxar de setmana santa més tranquils. Pels que em coneguin, no és ningú dels que viu a casa meva, sinó el meu tiet de Canovelles.

Ja veieu, alegries no gaires, de fet diria que cap ni una, perquè el que sí que té un aficionat i seguidor del Barça és que tan bon punt sembla que anem cap amunt com de cop i volta ens fotem la gran patacada i tornem a on érem; bon partit a Glasgow, miracle contra el València i patacada amb els "colchoneros". Molta gent ja sap que amb el Barça jo sóc dels primers que tira la tovallola i per tant tampoc us sorprendreu si dic que tinc la impressió de que aquest dimarts contra el Celtic patirem, de fet no hi ha cap partit que el Barça tingui de cara en el que no patim i estic convençut que contra el Celtic no serà l'excepció.

I bé, un tema de rabiosa actualitat. Aquesta setmana que ve es produirà l'enèsima posta en escena de la farsa electoral, tots guanyen i ningú perd, de fet el que en diríem perdre, sempre perdem els ciutadans, tan els que anem a votar com els que no, perquè guanyi qui guanyi la nostra vida mai canvia a millor, l'única vida que canvia és la dels que tenen la sort d'ocupar les butaques, unes butaques que per cert rarament ocupen, i jo em pregunto, no podem fer nosaltres com els mexicans?

Que què fan els mexicans? Doncs tots els que no van a les sessions del parlament no cobren, al capdavall és la feina dels polítics i cobren per fer-la, jo si no vaig a la feina rebo una trucada en la que em diuen que ja no cal que hi torni, i si no he treballat en tot el mes no cobraré, perquè ells han de ser diferents, i més quan cobren del que paguem nosaltres?

Dit això, poca cosa em queda per comentar; potser que tal i com vaig dir a la post data del darrer missatge em vaig tirar a la piscina i diguem que la resposta ha estat molt ambigua, però em sento molt millor havent-ho fet.

Sense res més a dir, i fart de sentir la música del que suposo que deu ser el sant del meu barri us deixo fins a una propera actualització, fins la propera!

P.D: Demà vaig a veure La Traviata a Granollers, a veure si en una propera actualització us comento com va anar la meva primera experiència amb l'òpera, no és ben bé així, però quasi.

Aquelles coses que fem i mai oblidem

Fins fa una estona estava parlant amb un bona amiga, potser m'excedeixo amb el qualificatiu, doncs sempre he dit que per mi els amics costen de trobar, la gent té molts coneguts, però amics amics, mai he considerat que la gent en tingui molts, que consti que em puc equivocar.

Al que anava, doncs estava parlant amb ella i de cop no sé com he acabat parlant de les burrades que havia fet durant la meva època "infantil" i/o "juvenil"; i com que feia dies que no escrivia res al bloc doncs he decidit parlar una mica d'alguns d'aquests moments.

Quan era petit (a la guarderia) ja apuntava maneres, els de casa diuen que tota persona que s'acostava a l'Astrid patia la meva ira, en forma de bufetades, mossegades i d'altres actes "bandàlics", de fet el meu pobre pare em venia a buscar tard expressament per a que les mares no li fotessin crits; de l'Astrid no en vaig saber res més fins que vaig anar a l'institut, el que no deixa de ser curiós, però deu nidó com la vam liar a Itàlia durant el viatge del batxillerat, el Xavi ho sap, jajaja. En la meva època de guarderia ja vam tenir els primers contactes amb el Xavi, contactes al peu de la lletra, una dent seva n'era la prova, així com els nostres respectius caps, jajaja.

Ja a l'escola, i durant el 3r curs va aparèixer el Dani, vingut de Viladrau, amb ell ha estat potser amb el que l'he liat més, si més no amb el que més records tinc. Vaig ser l'agraciat (en un poble al nou no se'l volia al costat, i menys sent un noi!) amb la seva companyia a l'aula fins que se'ns va separar per xerraires. En aquells moments el Dani ja s'havia destapat com una màquina de fotre mastegots a la que algú li tocava les ulleres, i jo ja havia adquirit, o polit, el meu art de deixar anar fresques, sovint potser una mica massa dures; així que fèiem un bon tàndem; als dos ens deien poques coses, a un per por a un mastegot i a l'altre per por a un moc. El moment més clar es produeix quan em presento a classe amb ulleres, això era a 5è, i ningú es va atrevir a fer-ne cap comentari, ja us podeu imaginar el perquè.

Durant l'institut vam tenir els nostres moments també, però sobretot en un viatge de fi de curs a Menorca (en Xavi també hi era); memorable el bany en pilotes a la platja i la posterior cursa en busca de la roba per part del Dani, no hi havia pudor... No menys memorable el moment futbolí enmig de la carretera en plena nit, i és que si no hi havia llum on volien que el poséssim? I el que per mi s'emporta la palma és el dia en que el Dani i un servidor es planten al port de Maó i es proposen descollar una cabina, situada enfront de la comissaria de policia; ens vam quedar a 1 o 2 tornillos, ens vam quedar sense diners, i és que trucar a la Laia valia pasta i no tenia peles ja! Van passar més coses però tampoc vull que sembli que sóc un tros d'animal sense escrúpols, jajaja.

De fet quan ens ajuntem amb el Dani semblem dos iaios parlant de la seva època a la mili, tenim tantes coses per explicar-nos que ens podem passar hores només parlant de les burrades que fèiem i he de dir que mai he rigut tan com aquell dia a Cervera (farà 3 o 4 anys ja), diria que per contra la Cèlia i la Teresa mai es deuen haver avorrit tant, jajaja; aquella és una història que ja vaig explicar en un altre missatge si no m'erro.

I ja per acabar, qui no recorda el seu primer amor; no em posaré a dir tot el que va representar per mi en dues etapes diferents de la meva vida. Una noia increïble, amb la que em vaig escriure un fotimer de mails (encara els tinc, xD), una noia amb la que vaig passar potser els millors dies de la meva llarga estada a l'institut.

Recapitulant, potser sempre he estat una mica cabroncete, però potser més psicològic que no pas físic, de fet no m'he pegat mai amb ningú, almenys que recordi, en canvi sí que he deixat suau a més d'un, això sí, sempre a la cara, i és que si una cosa és lletja és criticar per l'esquena... Abans d'acabar, un record al Xavi i al Dani, tot i que ens veiem poc sabeu que sou els meus millors amics.

Apa gent ens veiem!

P.D: Per enèsim cop, i espero que definitiu, he decidit arriscar-me, el pitjor ja ho estic patint ara, així que tampoc em vindrà de nou ^_^

Què ens depararà el futur?

Sembla una pregunta molt tòpica però darrerament hi penso força en això. I és que tinc alguns amics/coneguts que sembla que visquin en un altre món, que ni de broma s'assembla al món en el que visc jo.

Alguns ja tenen pis propi, d'altres han muntat negocis, i en queda algun que fins i tot es permetrà el luxe de marxar a la Xina durant un any per a aprendre l'idioma, i si tot va segons el previst muntarà un negoci allà; en moments així em miro a mi i penso què faré jo quan acabi la carrera, un fet que s'espera aconseguir en menys d'un any.

És en moments com aquests quan m'adono que no en tinc ni idea, visc tan el moment que mai m'he parat a pensar què faré quan acabi, el que tinc molt clar és el que no faré, que no és altre cosa que la carrera superior d'informàtica, en tot cas l'única cosa prevista és, a nivell d'afició, estudiar Història, però això no resol gaire la meva pregunta. Hauré de seguir rumiant i qui sap si la millor solució no és llençar-se a la piscina i fer com l'amic "xinès", encara que no sigui per anar allà.

Canviant força de tema... Cada any per aquestes dates ens fem propòsits per l'any vinent, i, en teoria, hauríem de mirar si s'han complert els de l'any que acabem; doncs bé, cada any la meva llista és similar, per tant és fàcil deduir que pocs propòsits aconsegueixo fer-los realitat, tot i això, l'ésser humà ha de viure de somnis així que no defallirem i aquest any tornarem a fer la "mini" llista; en destaco per damunt de tot la meva "eterna" recerca d'una parella i l'etern propòsit d'acabar la carrera, aquest any sí que diuen!

Sense gaires coses més a dir, només desitjar-vos un Bon Nadal i una bona entrada d'any. També dir-vos que espero que us portin "cosa bona" per reis, ni que sigui una abraçada, penseu que no sempre el regal més car és el més apreciat ^_^

P.D: No voldria deixar de dir que també espero poder recuperar l'amistat quasi extingida de certa persona, què carai, de la millor amiga que he tingut mai.

L'amistat és complicada...

Feia dies que volia escriure al bloc, però no acabava de decidir-me sobre el què; el meu cap pensa en moltes coses durant els viatges en transport públic i al final sempre acabo sense escriure res, hauré de començar a fer com cantants i escriptors, endur-me un llapis i una llibreta i anar anotant el que vaig pensant a cada instant...

El cap de setmana passat vaig rebre un email que per inesperat em va fer força il·lusió, el mail en qüestió era d'una amiga que feia molt que no m'escrivia.

La nostra història és força peculiar, recordo el dia en que ens vam conèixer; diguem que com passa a les pel·lícules, els nostres dos millors amics eren parella, com sempre passa hi ha una petita baralla, i a qui li toca anar a arreglar-ho? Al meu amic, i clar com que no hi pot anar sol, perquè es notaria massa, em pregunta si li puc fer el favor, un que és "bonachón" de mena accedeix, sí a fer d'espelma, xD.

La cosa no va començar molt bé que diguem, arribar a Sabadell i tren perdut, ja ens tens cap a Barna en tren, vam fer una volteta (sempre es pot anar de botigues...) i cap a la Diagonal a pillar el bus direcció Igualada, és que la gent no pot viure a prop... però no s'acaba aquí, arribar a Igualada i bus cap a Cervera, què menys!

A l'arribar el que es va agrair és que la noia no es fes la dura i que estigués esperant-nos, al seu costat, amb la mateixa cara de pensar "i jo on m'he fotut" que tenia jo hi havia la seva millor amiga. Es fan les presentacions, anem a dinar, a fer una mica de turisme per Cervera i apa a pillar el tren i cap a Sabadell, previ problema amb la revisora perquè no podíem picar enlloc la T-10 i ens va enganxar a mig camí, per sort no hi va haver multa, sinó és per morir ja...

Aquella nit a l'arribar m'agrega una personeta al msn, "sóc l'amiga de la Cèlia" em va dir; a partir d'aquell moment van començar uns mesos de "xatejos" interminables, de dies bons i dies dolents, ves qui ens ho havia de dir que ens faríem tan amics. Sempre l'he considerat la meva millor amiga, l'única persona a la que li he pogut dir i explicar tot, encara que algunes coses potser una mica massa tard, i mai me'n penediré prou ><

Encara recordo quan va venir a estudiar a Barna, recordo aquelles tardes fent-li de guia per la ciutat, sí, és força curiós que jo fes de guia, però és que si jo sóc de poble, ella és d'on Sant Josep va perdre l'espardenya. Recordo aquells comentaris, això són les góndoles no? I jo, bé suposo que parlem de les golondrines, no?! També recordo amb molt de carinyo les tardes interminables passejant la ciutat, i és que havíem arribat a anar de la universitat fins a la plaça Catalunya, passant per la plaça Espanya; també recordo aquell dia a la Barceloneta prenent la fresca... tots van ser moments únics e irrepetibles.

Així era la nostra vida farà cosa d'any i mig o potser dos, el temps passa ràpid, ara tot allò sembla molt llunyà. Tot i que ja fa temps que quasi ni parlem, encara trobo a faltar moltíssim aquelles tardes parlant amb ella, la seva sinceritat i el seu somriure; l'únic que espero i desitjo és que algun dia les coses tornin a ser com abans i que recordem aquests moments com el que són, uns petits entrebancs a una amistat que ha de durar per sempre.

Em nego a acceptar el que ens està passant Teresa! Des d'aquí un petó ben fort!

P.D: Fa dies que busco per l'ordinador però no he estat capaç de trobar cap fotografia nostra, ja és curiós que amb tant de temps ni tan sols ens arribéssim a fer cap foto.

Primera aparició en el món blogger

Avui no sé encara ben bé perquè he decidit crear-me un bloc; ja veurem si l'acabaré fent servir gaire o no però la intenció és que almenys un cop per setmana hi escrigui alguna cosa. A continuació miraré d'explicar-vos què podreu trobar en aquest bloc.

M'agradaria fer d'aquest espai un lloc en el que deixar anotades les meves experiències en el món dels sistemes Mac; perquè de ben segur que un dia o altre voldré fer alguna cosa i no recordaré com l'havia fet mesos enrere; fins i tot qui sap si algú s'ha preguntat mai el mateix que jo i ho troba d'utilitat. També comentaré de tant en tant les novetats d'Apple, tant l'aparició de nous dispositius com les actualitzacions dels actuals, d'igual manera es tractarà sobre les novetats de soft.

Tinc unes quantes passions, però una de les més importants és la meva passió per l'anime i el manga; com era de suposar un bloc meu no pot ser concebut sense el seu apartat d'anime i manga; així que de tant en tant parlaré de certs animes i mangues que m'han marcat i que considero que la gent hauria de conèixer i gaudir.

Molt relacionat amb lo anterior hi ha la meva voluntat de comentar de tant en tant la feina que de manera desinteressada fem tots els que formem part del Fansub d'Animelliure, potser no serem els més ràpids del món però som 17 persones que vivim amb passió el món del fansub i a les que ens agrada fer arribar en la nostra llengua, el català, les sèries que considerem que poden tenir cert interès general, així com, perquè negar-ho, les que a nosaltres ens agraden i volem compartir amb la comunitat. Així que de tant en tant comentaré les meves experiències en el món del fansubeig, doncs hi ha força coses a fer i potser a algú li fa servei de tant en tant; evidentment sempre que hi hagi alguna novetat del fansub la trobareu aquí.

I bé, ja per acabar, apart del manga i l'anime tinc una altra gran passió, viatjar, he estat, perquè negar-ho, a força llocs i tots molt diferents, així que de tant en tant trobareu alguna bitàcora sobre algun viatge que he realitzat o que he de realitzar en el futur; segur que si algú té previst anar a algun dels llocs trobarà alguna cosa que li farà servei, qui no ha cercat alguna vegada quelcom relacionat amb el lloc al que ha de viatjar...

Diria que a grans trets això serà el que podreu trobar en aquest bloc; evidentment un sempre està obert a parlar d'altres temes, així que de cap manera el bloc quedarà tancat a aquests quatre grans temes; els que em coneixen ja saben de la meva facilitat per a comentar notícies de tota mena; i també sabeu que els viatges en autocar donen per a massa reflexions i algun dia en trobareu alguna.

Sense gaire cosa més a dir em despedeixo fins a una propera ocasió.

P.D: Comentar que tinc un fotolog, hi esteu tots convidats.